14: Llibre de Sinera. IX

Es desvetlla la fam

del senglar,
ara que la basarda

i el moresc és alt.

Al prat de l’herba molla

hi ha verí d’escurçó:

s’emplenaran de sobte

aquests meus ulls de mort.

La rella que arrossega

el bou enllà del fang

obre solcs de tristesa,

lents records desolats.

Veuràs potser com cauen

les regnes d’unes mans

injustes, quan s’abrandi

de cop la nova sang?

El qui espera sabia

tornar, des del jardí

clos en el son dels arbres,

per llargs camins d’oblit.

Claror de l’aigua prima

molsa del safareig.

Varava fràgils barques,

en encalmar-se el vent.